L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va decidir que el Dia Mundial de la SalutMental d’enguany fos contra l’estigma; i la Federació Catalana d’Associacions per la Salut Mental (FECAFAMM) ha escollit expressar-ho amb aquest lema que deixa clar que cal acabar amb la por i que s’hi ha de posar tothom.
Al seu escrit a la premsa amb motiu del Dia Mundial de l’any passat, el Dr. Josep Pifarré, psiquiatre Director del Servei de Salut Mental i Drogodependències de GSS - Hospital de Santa Maria de Lleida, deia: “Quan un dia durant l’any es dedica a algun tema en particular … vol dir que és perquè encara li falta molt camí per recórrer” però també que ja hi “comença a haver sensibilització a diferents nivells per tal de començar a recòrrer aquest camí” i , atenció!, que aquest camí “…l’hem de fer junts, treballant tots plegats: professionals, familiars, els mateixos malalts, i la societat en general, representada per les seves institucions i els seus polítics”.
Hi comença a haver sensibilització a diferents nivells. Penso que aquesta afirmació és ben certa. I és important que hi sigui a diferents nivells. És l’aspiració que la nostra federació ha expressat amb la reivindicació del Pla Integral de la salut mental, el primer plantejament del qual es va aprovar - UNÀNIMAMENT! – a la darrera sessió del Parlament de Catalunya, de fa dues legislatures (2003). Lamentablement, ha estat oblidat en algun calaix, fins fa relativament poc. M’agrada però poder dir que tenim notícia, bona notícia i de bona font, que ha estat rescatat i s’hi ha estat treballant - ja dins el marc del Pla Director de la Salut Mental i Addiccions (aprovat el 2006) i el Projecte Estigma impulsat per FECAFAMM - amb l’expectativa que serà aprovat de manera imminent. Malgrat la difícil conjuntura econòmica que estem patim i tot i que - anant tot bé - els seus beneficis arribaran a poc a poc, que el camí per recórrer és llarg i cal comptar que no hi mancaran els entrebancs, hem d’apostar per l’optimisme. Segur que és excessiu presentar-ho amb l’afany de donar motius per a l’esperança quan els possibles beneficis encara són tan llunyans, però pel mateix preu, ens quedem amb l’optimisme.
Massa sovint les informacions d’aquesta mena donen peu a que els nostres socis ens facin preguntes com aquesta: “Tot això que ens expliqueu de plans directors, plans integrals, de la OMS, de la FECAFAMM, per a què serveix?” El que voldrien veure són millores de l’atenció a les consultes psiquiàtriques, que s’hi atenguin com cal també les famílies, que són l’entorn més proper i gairebé sempre els primers i permanents cuidadors; que rebin la informació i l’orientació necessàries i que se’ls tingui en compte, sempre que sigui possible, a l’hora de les decisions que els afecten; que els ingressos involuntaris siguin sempre l’últim recurs i evitant les contencions violentes, i si no fos possible, sempre d’acord amb els protocols establerts. I l’atenció a domicili, suport al treball, habitatges amb suport i moltes més coses que, per llarga que faci la llista, encara me’n deixaria una pila i que són mancances que sorgeixen contínuament i obstacles que no haurien de ser insalvables per arribar assolir els drets fonamentals de les persones, amb malaltia mental o sense.
Res de tot això serà possible sense aquest treball d’alt nivell, que en definitiva ha de garantir solucions que arribin a totes les necessitats de manera segura i permanent. Hem d’entendre i entenem que és cosa de molta complexitat i requereix temps, molts recursos, i sobretot voluntat.
El que de cap manera es pot entendre és el temps mort, amb els problemes pendents arraconats, aparentment sense cap motiu que ho justifiqui, mentres les persones pateixen, veuen com els anys passen i van caient al pou de la desesperança. Demanar que no es rendeixin, que l’esperança mai s’ha d’abandonar, que sempre es pot mantenir viva per poca voluntat que s’hi posi, segur que és demanar massa, però s’ha de fer perquè és l’únic que ens mantindrà vius, encara que ens manqui tota la resta. I el més encoratjador, crec jo, són, cada cop més, les iniciatives com aquesta que he esmentat, que ens sorprenen, que hem conegut quan han requerit la nostra participació pràcticament a la fase final; o sigui que els que els seus promotors – en aquest cas professionals relacionats amb la salut mental pertanyents a diferents institucions públiques, i també de l’àmbit, privat no han necessitat la nostra “pressió” – la del moviment associatiu de familíes i familiars afectats per malaltia mental – per posar-se a “caminar”; és bo que s’hagin avançat: fan més planera la nostra feina. Per això considero que és una autèntica i esperançadora bona notícia. Mentrestant, cal seguir amb el Dia Mundial de les grans reivindicacions com la que fem aquest any. Com que veiem els que ja estan per la feina treballant contra l’estigma, potser el que ara toca és veure que també s’hi posin els de casa, els propis usuaris i famílies, sobretot els que encara viuen tenallats pel que anomenem l’autoestigma, pels que ja fa temps que s’han rendit, que ja no tenen esma per continuar bregant per sortir del pou. Tots sabem la importància que té que el malalt col·labori amb el seu metge, que vol guarir-lo però no podrà si no es deixa. Els que creuen que ja no hi ha esperança, han de saber que això de creure que ja no hi ha esperança, és mentida. La veritat és la que tots sabem de sempre: que mentre hi ha vida hi ha esperança. I cal que ho fem saber als dels més alts nivells - i si ja ho saben els ho hem de recordar - que sí, que esperem encara i que ho farem mentres visquem. Segur que aquesta certesa serà el seu més poderós estímul. O ho hauria de ser.
Josep Segarra i Balasch, president de l’Associació Salut Mental Ponent
Al seu escrit a la premsa amb motiu del Dia Mundial de l’any passat, el Dr. Josep Pifarré, psiquiatre Director del Servei de Salut Mental i Drogodependències de GSS - Hospital de Santa Maria de Lleida, deia: “Quan un dia durant l’any es dedica a algun tema en particular … vol dir que és perquè encara li falta molt camí per recórrer” però també que ja hi “comença a haver sensibilització a diferents nivells per tal de començar a recòrrer aquest camí” i , atenció!, que aquest camí “…l’hem de fer junts, treballant tots plegats: professionals, familiars, els mateixos malalts, i la societat en general, representada per les seves institucions i els seus polítics”.
Hi comença a haver sensibilització a diferents nivells. Penso que aquesta afirmació és ben certa. I és important que hi sigui a diferents nivells. És l’aspiració que la nostra federació ha expressat amb la reivindicació del Pla Integral de la salut mental, el primer plantejament del qual es va aprovar - UNÀNIMAMENT! – a la darrera sessió del Parlament de Catalunya, de fa dues legislatures (2003). Lamentablement, ha estat oblidat en algun calaix, fins fa relativament poc. M’agrada però poder dir que tenim notícia, bona notícia i de bona font, que ha estat rescatat i s’hi ha estat treballant - ja dins el marc del Pla Director de la Salut Mental i Addiccions (aprovat el 2006) i el Projecte Estigma impulsat per FECAFAMM - amb l’expectativa que serà aprovat de manera imminent. Malgrat la difícil conjuntura econòmica que estem patim i tot i que - anant tot bé - els seus beneficis arribaran a poc a poc, que el camí per recórrer és llarg i cal comptar que no hi mancaran els entrebancs, hem d’apostar per l’optimisme. Segur que és excessiu presentar-ho amb l’afany de donar motius per a l’esperança quan els possibles beneficis encara són tan llunyans, però pel mateix preu, ens quedem amb l’optimisme.
Massa sovint les informacions d’aquesta mena donen peu a que els nostres socis ens facin preguntes com aquesta: “Tot això que ens expliqueu de plans directors, plans integrals, de la OMS, de la FECAFAMM, per a què serveix?” El que voldrien veure són millores de l’atenció a les consultes psiquiàtriques, que s’hi atenguin com cal també les famílies, que són l’entorn més proper i gairebé sempre els primers i permanents cuidadors; que rebin la informació i l’orientació necessàries i que se’ls tingui en compte, sempre que sigui possible, a l’hora de les decisions que els afecten; que els ingressos involuntaris siguin sempre l’últim recurs i evitant les contencions violentes, i si no fos possible, sempre d’acord amb els protocols establerts. I l’atenció a domicili, suport al treball, habitatges amb suport i moltes més coses que, per llarga que faci la llista, encara me’n deixaria una pila i que són mancances que sorgeixen contínuament i obstacles que no haurien de ser insalvables per arribar assolir els drets fonamentals de les persones, amb malaltia mental o sense.
Res de tot això serà possible sense aquest treball d’alt nivell, que en definitiva ha de garantir solucions que arribin a totes les necessitats de manera segura i permanent. Hem d’entendre i entenem que és cosa de molta complexitat i requereix temps, molts recursos, i sobretot voluntat.
El que de cap manera es pot entendre és el temps mort, amb els problemes pendents arraconats, aparentment sense cap motiu que ho justifiqui, mentres les persones pateixen, veuen com els anys passen i van caient al pou de la desesperança. Demanar que no es rendeixin, que l’esperança mai s’ha d’abandonar, que sempre es pot mantenir viva per poca voluntat que s’hi posi, segur que és demanar massa, però s’ha de fer perquè és l’únic que ens mantindrà vius, encara que ens manqui tota la resta. I el més encoratjador, crec jo, són, cada cop més, les iniciatives com aquesta que he esmentat, que ens sorprenen, que hem conegut quan han requerit la nostra participació pràcticament a la fase final; o sigui que els que els seus promotors – en aquest cas professionals relacionats amb la salut mental pertanyents a diferents institucions públiques, i també de l’àmbit, privat no han necessitat la nostra “pressió” – la del moviment associatiu de familíes i familiars afectats per malaltia mental – per posar-se a “caminar”; és bo que s’hagin avançat: fan més planera la nostra feina. Per això considero que és una autèntica i esperançadora bona notícia. Mentrestant, cal seguir amb el Dia Mundial de les grans reivindicacions com la que fem aquest any. Com que veiem els que ja estan per la feina treballant contra l’estigma, potser el que ara toca és veure que també s’hi posin els de casa, els propis usuaris i famílies, sobretot els que encara viuen tenallats pel que anomenem l’autoestigma, pels que ja fa temps que s’han rendit, que ja no tenen esma per continuar bregant per sortir del pou. Tots sabem la importància que té que el malalt col·labori amb el seu metge, que vol guarir-lo però no podrà si no es deixa. Els que creuen que ja no hi ha esperança, han de saber que això de creure que ja no hi ha esperança, és mentida. La veritat és la que tots sabem de sempre: que mentre hi ha vida hi ha esperança. I cal que ho fem saber als dels més alts nivells - i si ja ho saben els ho hem de recordar - que sí, que esperem encara i que ho farem mentres visquem. Segur que aquesta certesa serà el seu més poderós estímul. O ho hauria de ser.
Josep Segarra i Balasch, president de l’Associació Salut Mental Ponent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada